Segons la forma com està escrit, sembla que la seva intenció era fer un llibre accessible per a tots els ciutadans.

 

Aquesta era la intenció. No sé si s’ha aconseguit. 

 

Creu que si tots els espanyols fóssim conscients de la situació que es plasma en aquest llibre canviarien les coses? 

 

Sens dubte, perquè el que canvia les coses, com diu Keynes a l’útim capítol de la Teoria General, el que  mou el món, no són els interessos, sinó que són les idees. 

 

Creu que el coneixement dels espanyols pel que fa a l’economia i funcionament del país es nodreix de tòpics? 

 

Sí, sense dubte. Tòpics que molt sovint es creen i es reprodueixen a les facultats econòmiques, i tant. Hi ha coneixements que es donen a les facultats que són molt discutibles, però molt. En primer lloc per desídia, i en segon lloc per ideologia. La teoria econòmica està molt plena d’ideologia. 

 

Creu que aquesta situació també els hi interessa als polítics?

 

Jo crec que els polítics tenen dos mòbils. En primer lloc fer el bé, que en principi s’ha de pressuposar que ho faran, i després tenir poder ells. Per tenir-lo creuen que han de dir el que la gent vol sentir. I la gent vol sentir coses que semblin veritat, tot i que a vegades no ho són. 

 

Varies situacions del llibre semblen un peix que es mossega la cua. Com en podem sortir d’aquí?

 

El primer és tenir les idees clares. Sempre per sortir d’una situació difícil has de tenir idees clares. Sí, el llibre presenta un peix que es mossega la cua, que és un país que té atur, i per això ha decidit que el que ha de fer és crear molts llocs de treball, i que per crear molts llocs de treball ha de baixar els salaris. I això a la seva vegada el que genera és sobretot molta immigració, i per tant, sí que és un peix que es mossega la cua. El primer que s’ha de fer és tenir les idees clares. 

 

En varis moments del seu llibre critica a diferents figures, no va rebre cap queixa/ contestació per part d’aquestes?

 

No. 

 

En el llibre esmenta que aquells que patiran els resultats de l'Estat del Benestar no ho haurien de perdonar. Qui seran els que patiran les conseqüències d’això?

 

Potser la gent de la meva edat perquè d’aquí 20 anys hauria d’estar cobrant la pensió. I la gent de la teva edat. La gent potser una mica menys, de 40, 50. És gent que està cotitzant per un estat del benestar que està molt amenaçat. 

​

​

​

 

En més d’un fragment al llibre es copsa la idea que hi ha fets que explica que són de sentit comú. Com pot ser que el que mostra com a sentit comú, no ho sigui en el cas de la societat espanyola?

 

Doncs perquè hi ha tòpics, que també semblen de sentit comú, que realment són falsos, i que predominen. Per exemple, hi ha un tòpic que és que Espanya no crea prous llocs de treball. La idea és que, si tenim atur, és perquè no creem prous llocs de treball. I això és una cosa que es repeteix i es repeteix perquè sembla que és veritat, però no ho és. Nosaltres des de l’última crisi de l’any 95 hem creat més llocs de treball dels que necessitàvem per tenir plena ocupació, però sembla que és veritat que no n’hem creat prous, i com que ho sembla... 

 

I el tòpic del racisme. 

 

Sí, aquesta és una altra. Nosaltres som víctimes de la correcció política. Que sempre que toques la immigració hem d’anar com al danto. Jo el que aporto són dades, fets estadístics. Als Estats Units la immigració interna va cap els estats que tenen el salari mínim més baix, cap els que ofereixen més llocs de treball poc qualificats, que és amb el que ens hem especialitzat aquí. Nosaltres som un país que té molts pocs fills i en general, deixant de banda l’avandonament escolar, que és molt important, els eduquen molt bé i els crien amb una educació molt gran a la universitat, però en canvi després s’especialitzen en crear molts llocs de treball poc qualificats. Això és una contradicció. Que en el fons això el que produeix és atur per una banda i immigració per l’altra. 

 

En un moment parla del bonisme de bona part de l’esquerra, amb l’eslògan “Papers per a tothom”; En aquest punt ens ha vingut al cap el tema dels refugiats. Com creu que s’ha de gestionar al respecte, Espanya no hauria d’acollir?

 

No té res a veure amb el llibre, però jo crec que els refugiats els hem d’acollir, que és la nostra obligació. Una altra cosa és que hi ha diferents temes: en primer lloc, els ha d’acollir la Unió Europea, ha d’assignar quotes, nosaltres hem de tenir la quota que ens toqui, és la nostra obligació. I la diferència és que al lloc d’Europa no es té una política immigratòria prou correcta com la que es té al Canadà. Al Canadà hi ha un ministeri d’immigració que la seva missió és la que fa a l’immigrant de: mira, ja que ha vingut aquí, anem a insertar-los (no dic integrar-los), en la societat canadenca. Anem a donar-los-hi educació, etzètera. Nosaltres això no ho fem. Aquí la immigració depèn del ministeri d’interior. Per tant, és un tema d’ordre públic. Ara que som una societat manifestament amb pocs fills i que per tant, sobretot el sud d’Europa, i rebem immigració contínuament. No ha de ser obrir la porta i que vingui aquí qui sigui, sinó que s’ha d’organitzar bé. Però això no té res a veure amb el llibre, o té molt poc a veure-hi. 

 

Referent al tema del turisme, creu que el periodisme, govern, mitjans, inflen dades per difondre un “fals” optimisme referent al turisme?

 

Sí, sobretot crec que no són crítics. Crec que els mitjans de comunicació i els polítics han actuat amb una gran desídia. És a dir, les organitzacions, les fonts de dades, que són les organitzacions oficials i les administracions públiques, que han estat sempre molt optimistes, han subministrat dades que els mitjans de comunicació han reproduït acríticament. Jo crec que aquí s’ha estat molt acrític, molt molt acrític. Perquè la funció dels mitjans no és reproduir el que diu les fonts. És qüestionar-les i investigar-les, què hi ha darrera d’elles. I en aquest sentit els mitjans de comunicació han deixat molt a desitjar. 

​

​

​

​

 

Varies vegades, quan diu que un fet passa a l’Estat Espanyol, també especifíca i/o remarca que també passa a Catalunya. Ho fa per alguna raó en concret?

 

Perquè no ens equivoquem, senzillament perquè no ens equivoquem. Espanya és una relació molt complexa, però en moltes coses Catalunya és la mitjana espanyola. Fonamentalment perquè Espanya té, deixant de banda Madrid que és una cosa estranya i diferent, dues bases econòmiques: la industrial i la turística. I Catalunya és les dues coses a l’hora, per això s’assembla tant a la mitjana. Espanya té dos extrems: Balears, que és l’economia més turistificada, i el País Basc, que és la més industrialitzada. I Catalunya és el punt mig entre un Balears i un País Basc. 

 

Tot i que en algun apartat adverteix que no vol que sigui un missatge de desesperació pel lector, pot donar aquesta sensació. No creu que és precisament el que es necessita perquè la gent se n’adoni que això és insostenible?

 

Sí, però això no és estar desesperat. Desesperat és quan no saps què fer. Una cosa és alarmar i una altra cosa és desesperar. Jo el que pretenc és alarmar, no desesperar. Això està a la nostra mà. Nosaltres ho tenim tot a la mà. Partim d’una tradició industrial importantíssima, que és fantàstica. Estem en el millor lloc del món, que és Europa, el millor lloc del món des de tots els punts de vista, i a sobre ens ha caigut el manar del turisme, que si nosaltres l’aprofitéssim bé i el venguéssim car, en comptes de fer-ho barat, això seria fenomenal. Hem d’estar alarmats, perquè això no va de cap manera, però tots els asos els tenim a la mà. 

​

​

​

​

 

Respecte la vostra ideologia política en el llibre es mostra molt objectiu. És a dir, tan li és criticar les esquerres com les dretes. Ha fet això per escriure el llibre des d’un punt de vista neutral?

 

Sí, però no perquè jo vulgui ser neutral. Jo si pensés que la dreta té raó o que l’esquerra té raó ho diria. En aquest cas concret de model econòmic crec que les dues han fallat. El González va començar dient “hem d’anar per aquesta via”, i tots els altres han seguit darrera. I a Catalunya igual. Aquí s’ha apostat poc per la indústria, no dic molt poc, eh, poc. I molt pel turisme barat. I s’ha fet igual a la dreta que a l’esquerra. Afegeixo: i en el model laboral no hi ha hagut diferències substancials entre la dreta i l’esquerra. És a dir, l’aposta per la precarització laboral la va fer González, i tot el que ha vingut darrera ha sigut el mateix. 

 

Per què allò bàsic seria pujar el salari mínim? 

 

Jo ho proposo perquè és el mínim, és per començar. Però això no ho ha fet ni la dreta ni l’esquerra. Perquè en el fons tots dos són esclaus del mateix paradigma, que és que la mà d’obra ha de ser barata perquè se’n creïn molts i d’aquesta manera podem combatre l’atur. Aquest mantra el comparteix la dreta i l’esquerra. Com que comparteixen l’error, fan el mateix. 

 

El que no podem entendre després de la lectura del llibre és que no hi hagi algú dins el govern, algun expert, que vegi que això és insostenible.

 

La gent és extremadament dropa mentalment. Els polítics tenen poc temps. Si no pensen, no han reflexionat abans d’entrar en polítics, ja no ho faran. No tenen temps. 

 

Quin creu que és el paper dels periodistes en aquest entorn? Poden prendre-hi partit per intentar canviar la situació? En cas afirmatiu, com?

 

Pensar, pensar, pensar, i per tant, qüestionar el que diuen uns o altres. Organitzar debats. No organitzar però suportar-los. No repetir com un lloro el que diu l’un o l’altre. Jeferson en una carta que escriu poc abans de la convenció que aprovarà la Constitució americana, escriu a un amic i li diu: “El poble ha de ser l’únic fiscal controlador del poder. I si  haig de triar entre un govern sense partits o un govern sense diaris, prefereixo el primer”. Ell diu l’únic important: perquè un poble pugui censurar al govern, és que hi hagi diaris, que els diaris arribin al poble, i que el poble els pugui llegir. Els mitjans de comunicació són la clau. 

​

​

​

 

Ara sembla que van sortint més mitjans digitals que no estan tan influenciats pel govern.

 

El que no sabem és com seran els mitjans, però sí són la clau. La ideologia acrítica que transmeten i reprodueixen els mitjans és impressionant. 

 

La gent tampoc és conscient de la importància dels mitjans. Poca gent paga per un diari.

 

Menys que abans. És el món que ús ha tocat viure. Jo encara sóc de l’època que quan va sortir El Periódico, una de les fites que va marcar per assaltar a La Vanguardia era una universitat. I va arribar un moment en el que El Periódico era més llegit pels estudiants universitaris que La Vanguardia, i això va ser com un terratrèmol. Ha plogut molt des d’aleshores.