Joan Majó protegeix i defensa amb gran quantitat d’arguments les seves opinions sobre temes que, com era d’esperar, en mostra un gran coneixement. La seva ideologia, que intuïm pels partits polítics els quals ha estat vinculat, no és un impediment per mostrar les seves opinions que no semblen gens condicionades i sempre argumentades.

​

La situació de crisi mundial i espanyola

​

Un seguit de factors han provocat la situació de crisis financera en la qual ens vam trobar l’any 2008. Com a causes estructurals destaca la impossibilitat de mantenir el nivell de vida amb les rendes i els recursos dels quals disposàvem, intentar reduir l’endeutament amb recursos estrangers i establir com a pal de paller de l’economia el món financer. La causa conjuntural que va fer explotar l’economia mundial va ser, segons l’autor, la caiguda del sistema financer estatunidenc. En aquest apartat, l’autor dedica una part important a explicar la situació de fallida perquè el lector la pugui comprendre.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

A Espanya, la situació no era com la esmentada anteriorment. No era de caire financer, era de mala gestió del creixement. Espanya creixia a un ritme desmesurat basant-se en dos pilars: l’habitatge i el turisme. Majó atribueix gran part de la importància al primer. El creixement immobiliari era incomprensible, els bancs deixaven crèdits, aquests diners eren préstecs de bancs estrangers a bancs espanyols, però les famílies no van poder fer front als crèdits dels bancs espanyols, i aquests als dels bancs estrangers.

​

Això va generar una bombolla. El govern espanyol va injectar diners perquè els bancs reactivessin l’economia mitjançant préstecs i crèdits però els bancs decideixen utilitzar aquests diner per pagar els seus deutes amb l’exterior.

​

Quins actors són els protagonistes de la crisi?

​

En el final del primer bloc, l'autor comença a fer una dissecció i a mostrar clarament la seva opinió sobre els principals actius que han influït en la crisi econòmica: el G20, la Unió Europea, el Govern d'Espanya i els deures pendents.

​

Per mostrar el canvi mundial destaca que s'ha obert el ventall de països, de G8 a G20, i l'interès dipositat en organismes com el Fons Monetari Internacional. Majó destaca que en el marc internacional, Europa va perdent importància en detriment de Xina o Japó.

​

Pel que fa al Govern espanyol, sorprenent vista la seva ideologia d’esquerres, no es fa una excessiva crítica a les polítiques dutes a terme pel Govern. Només cita algunes polítiques, com la pujada de l’IVA, que les qualifica de no adequades pel moment.

​

En l’apartat de deures, i com a  element més innovador, l’autor vol fer veure al lector que hi ha un canvi de paradigma, la situació ja no és la que era. Els països coneguts com a BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica) ja no són països en vies de desenvolupament sinó que ja s’han convertit en països econòmicament actius. A Europa, li recomana una política comuna en matèries econòmiques i socials i a Espanya unes ajudes als bancs amb el control i la garantia que ajudin a reflotar l’economia.

​

El factor humà

​

Ja en el segon bloc, l’autor detalla dos fenòmens necessaris per l’ésser humà: l’energia i la informació. Insisteix sobretot amb l’energia. Després de repassar quatre de les energies renovables més rentables (fototèrmica, fotovoltaica, hidràulica i eòlica), Majó li dedica una part important a l’energia nuclear que defensa de manera molt evident.

​

Per una altra banda, es destaca la importància de la tecnologia. S’ha de recalcar que les previsions de l’autor que daten del 2010 s’han complert gairebé totes i reflexiona sobre quins són els límits que se li posen a la tecnologia. Majó es mostra conservador pel que fa a l’ús de la tecnologia sense control i reflexiona sobre la prevenció de malalties, els transgènics, les reproduccions in vitro o a la carta i la immortalitat.

​

El món que ve

​

En aquest apartat, l’autor fa una previsió de com serà la situació d’aquí uns anys. Per començar, destaca que el sector industrial, 50% del total d’ocupació, i l’agrari, un 20%, perdran presència i que part dels professionals aniran al sector de la informació i de serveis.

​

La relació treballador – empreses també es veurà alterada. Com bé preveia Majó, no és necessari tenir un lloc fix de feina i els contractes passaran a ser sobretot sota demanda: contractes d’obres i serveis.

​

Per finalitzar el llibre, l’autor ens ofereix una reflexió sobre els valors i les obligacions dels ciutadans en matèria social i econòmica. Es destaca, com és habitual, que tot allò que no té un cost no li donem el valor que es mereix. Això ho exemplifica amb els dos pilars base de l’Estat del benestar: l’educació i la sanitat pública. Per l’exministre hi ha dos moments històrics que ens han dotat de valors com són l’adaptació del missatge del cristianisme i la Revolució Francesa.

​

Ja en les últimes pàgines, l’autor mostra dues idees molt clares amb les quals es basaria el seu model d’Estat ideal. Un Estat no necessàriament comunista ni capitalista, els quals en critica el sistema, sinó que un Estat meritocràtic: on tothom parteix del mateix lloc i es vagin posicionant a la societat gràcies a les habilitats i a l’esforç. La segona de les idees és la sostenibilitat per superar moments de crisi: fer-ho tot sota una consciència mediambiental.

​

Aquest llibre és una aproximació entenedora i bastant didàctica de la situació econòmica que es va viure a partir de l’any 2008. Cal destacar que tot i el seu passat polític, la informació no està molt tacada ni molt condicionada per la seva ideologia. Joan Majó argumenta constantment i explica detalladament tots els elements que van sorgint durant el transcurs del llibre.